dissabte, 18 d’abril de 2015

GREMIS, OFICIS I CARRERS A VALÈNCIA


 INTRODUCCIÓ

Mai no ens hem ens aturat a preguntar-nos el perquè del nom d'un carrer. El cas és que estant passejant un dia pel centre històric de la nostra ciutat, vaig topetar-me amb una sèrie de carrers que tenien noms d'antics gremis. A partir d'ací, vaig decidir esbrinar una miqueta en què consistien eixos antics oficis que, tot i estar perduts hui, han format part de la història de València.
Però, abans d'entrar en matèria, he cregut convenient primer fer unes xicotetes pinzellades sobre el naixement, organització, estructura i desaparició dels gremis.

 

ELS GREMIS ARTESANS COM A INSTITUCIÓ

A partir del segle XI van ressorgir les ciutats. En elles, protegides per les seues muralles es va desenvolupar la labor dels artesans. La seua producció era venuda en la ciutat i a ella acudien els habitants de les rodalies a comprar en els tallers o en els mercats que se celebraven periòdicament. La producció artesanal estava fortament regulada i els artesans estaven ben organitzats.
Poc a poc, els qui treballaven un mateix ofici van anar instal·lant-se tots en un mateix lloc, i van donar-li tal caràcter que l’ofici que hi realitzaven va passar fins i tot a denominar el carrer, i amb tal força que molts encara el conserven en l’actualitat. Hi havia, però, excepcions. Aquells oficis que causaven molèsties als veïns van ser apartats del centre urbà amb el pas del temps.
Aquests artesans eren anomenats ministeralis, d’on ve la paraula en valencià menestral. Els artesans s’agrupaven en corporacions d’oficis, que en el segle XIV es van transformar en gremis. Eren organitzacions que tenien cura de la formació dels artesans i defensaven els seus interessos econòmics i professionals. També controlaven l’excés de producció i marcaven els preus.
Els gremis eren una associació de treball i com a tals eren persones jurídiques amb dret a propietat i, també, amb deutes. A més, cada gremi era diferent d’altres per la seua naturalesa, la seua estructura, el seu funcionament i la seua finalitat.
Quan un grup de persones que es dedicaven a un mateix treball decidien unir-se i formar una corporació gremial, aleshores es redactaven unes Ordenances (avui ho anomenaríem estatuts) que fixaven la norma del funcionament, i que indicaven els deures i els drets que es contreien per ser confrare.
Aquestes ordenances, que havien de merèixer la conformitat del municipi o del Rei si escau, eren d'obligatori compliment per a tots els agremiats, i establien fins al més mínim detall.
Els primers capítols eren purament de caràcter benefico-religiós: compromís a l’assistència a la festa patronal i a deixar de treballar aquell dia. Això indicaria que els diumenges i els dies festius també es treballaria. Era obligat, tot i això, d’anar als enterraments dels agremiats i, en alguns casos que estaven especificats, es pagava una determinada quantitat per a quedar exempts d’aquestes obligacions. La quantitat ingressada es repartia entre els més pobres.
També determinaven les quantitats que cadascun havia de pagar en fer l’ingrés en la confraria, després d’una quota que recollien els llevadors. A les confraries hi entraven també les dones i els menors d’edat.
Així mateix s’especificava l'examen d'entrada o passantia que calia passar als aprenents per a obtenir l’oficialia, sense el qual no es podia obrir un obrador o taller. I no es podia tenir la categoria de mestre si no es tenia un obrador i el senyal o la marca de la fàbrica, que es transmetia per herència., la impossibilitat d'ingrés per als estrangers, el període i condicions d'aprenentatge, la valoració de la “obra mestra“ per a passar d'oficial a mestre i poder muntar un taller propi, els salaris, els preus de venda dels productes, les eines a emprar, el mínim d'oficials o aprenents que es permetien, la qualitat del producte, les sancions, els jurats propis, l'assistència mútua, etcètera.
Cada corporació tenia la seua confraria, agrupació de caràcter religiós amb funcions socials i benèfiques amb un sant patró que la representava. Ajudaven els que ho necessitaven i les vídues i els orfes.
A partir del segle XV, quan les confraries passen a ser més bé unes organitzacions de treball, en els Capítols s’hi inclouen ordenances referents a la qualitat dels productes, i els qui vetlaven per un control de qualitat eren els “veedors” o inspectors, mestres en la tècnica de l’ofici.
Els gremis havien sorgit, en un principi, per defensar els grups professionals locals contra els competidors forasters i responien a una mentalitat molt estàtica. Els comerciants defenien coratjosament els seus privilegis gremials, els quals eren molt proteccionistes, ja que els seus reglaments protegien exclusivament el productor i mai el consumidor. Amb el temps la menestralia se sentí molt distanciada de la plebs i la mirava amb un desdeny accentuat. A més aquest sistema, que inicialment va comptar amb el suport del poder local i real, poc a poc es va convertir, atrinxerat en la seua situació de monopoli, en una oligarquia que, a més provocà corrupteles i conflictes entre mestres i oficials, entre uns gremis i uns altres, entre aquests i el municipi i, fins i tot, entre els gremis i el mateix poder real, arribant a ser, en última instància, un fre per al progrés tècnic i la iniciativa empresarial. Tot açò motivà, a la fi del segle XVIII i principis del XIX, la seua prohibició a tota Europa i Amèrica.

LA VIDA AL TALLER


Els artesans treballaven en xicotets tallers que estaven dirigits per un mestre artesà de qui depenien els oficials i els aprenents. El mestre era l'amo de les ferramentes amb les quals treballaven de forma manual els artesans del seu taller. En el taller també treballaven els oficials que eren artesans que havien demostrat el domini del seu ofici mitjançant una prova i cobraven un sou reduït. Eren ajudats pels aprenents, xiquets o joves, que estaven aprenent l'ofici i solien viure allotjats i alimentats pel mestre en la seua casa. 


El taller complia diverses funcions. No solament era el lloc del treball dels artesans. Era també la llar on vivia el mestre i els seus aprenents. A més, en el taller es venien els seus productes artesanals, o siga, era també una tenda. Per açò, en la façana del taller solia haver-hi un símbol visible dels productes que fabricava per a anunciar als possibles clients (la immensa majoria no sabia llegir) els seus productes.
Els artesans del mateix ofici (sastres, fusters, picapedrers, pintors o forners) s'associaven en gremis o corporacions artesanals de caràcter local. El gremi estava dirigit pels mestres. La seua funció era regular el treball dels tallers i artesans mitjançant unes normes. El gremi proporcionava la matèria primera i determinava el preu de venda dels productes manufacturats. Amb açò pretenien que hi haguera una igualtat entre els seus membres i que ningú s'enriquira a costa dels altres.

La principal norma prohibia a qualsevol artesà exercir un ofici en la ciutat sense el permís del gremi. També establia el nombre d'hores que calia treballar: es treballava amb la llum del dia, de manera que a l'hivern açò suposava 6 o 7 hores i a l'estiu entre 12 i 14 hores. Altres normes determinaven que calia utilitzar el mateix tipus d'eines, regulaven la quantitat i característiques dels productes que es fabricaren, establien el tipus de proves que havia de superar l'aspirant al grau de mestre (per exemple, realitzar una obra mestra com una bella capa). El gremi també reglamentava els drets i deures d'assistència i ajuda mútua que corresponien als seus membres en el cas de malaltia, mort o si el negoci anava malament.

No obstant, l'accés estava limitat ja que  la finalitat última dels gremis era aconseguir un equilibri harmònic entre demanda d'obres i nombre de mestres. Estaven exclosos musulmans i jueus; i fins i tot els qui no pogueren demostrar neteja de sang, és a dir, els que no foren cristians vells.

L'ORGANITZACIÓ GREMIAL

En la casa-taller vivien els aprenents que començaven a aprendre l'ofici molt joves. A canvi del seu treball (bastant dur, per cert), el mestre els mantenia, però no els pagava sou quan l'aprenent dominava l'ofici, el gremi li feia una prova i, si la superava, passava al grau d'oficial. Aleshores ja podia cobrar un xicotet sou. Amb el pas del temps, si era capaç de fer una obra mestra, el gremi el nomenava mestre i llavors podia establir-se pel seu compte. No obstant, per poder presentar-se a l’examen s’havia de ser aprenent durant tres o quatre anys, segons el gremi, que es podien fer a la mateixa ciutat o a fora, però certificant sempre que s’havia acomplert el temps obligat a la casa d’un altres mestre. La condició d’aprenent estava molt subjectada al mestre en tot: l’ofici, el servei que havia de fer a la casa, i el permís per a eixir-ne.
La formació es verificava a través de la signatura d'un contracte d'aprenentatge, document de naturalesa jurídica on intervenien un mestre que es comprometia a ensenyar i un jove que volia aprendre. Els contractes tenien les següents clàusules: 

Durada: de 4 a 6 anys.
Edat de l'aprenent: 12-14 anys.
Compromisos de l'aprenent:
- Obeir al mestre.
- Acudir a l'obrador tots els dies.
- No absentar-se
- Guardar fidelitat al mestre.
Compromís del mestre:
- Manutenció del deixeble.
- Ensinistrar-ho i ensenyar-li l'ofici.
- Donar-li certa compensació econòmica.
Compromís del pare o tutor:
- Respondre jurídicament dels actes de l'aprenent.
Finalització del contracte:
- En acabar el termini establit.
- Per mort o malaltia d'una de les parts.
- De mutu acord.

L'escala laboral del gremi s'estructurava en tres nivells:

Els mestres. Eren els propietaris del taller i de totes les ferramentes que es feien servir i ocupaven càrrecs directius a la ciutat.
Els oficials. Eren els operaris que treballaven a sou als tallers dels mestres i solien allotjar-se a les cases d’aquests. Els oficials per a passar a ser mestres havien de passar un examen.
Els aprenents. Eren els més joves, aprenien l’ofici i treballaven sense cobrar. Com a contrapartida, eren acollits a casa del mestre que els proporcionava alimentació i dormien al taller.
Les persones que formaven part del mateix gremi tenien unes normes de funcionament (estatuts) on apareixien redactats els seus Drets i Deures També escollien a un sant o una santa perquè fos el seu patró i un dia per a celebrar la seua festa.
Cada gremi tenia un escut on es representava les ferramentes que els feia servir i es col·locava a les portes dels tallers per tal que la gent (que normalment no sabien llegir) els identificassen.
Les organitzacions gremials es subdividien per tal d'especialitzar-se i arribaren a proliferar extraordinàriament. Com que els obradors solien ser molt xicotets, acabaven extenent-se al carrer, la qual cosa provocaven no pocs problemes en el trànsit.

CARRERS DE VALÈNCIA QUE PORTEN NOM D'OFICI

Els nostres carrers

Molts carrers del centre de València, especialment en Ciutat Vella, es deuen a oficis antics, en ocasions desapareguts, que en l' època foral tenien una importància capital per a la ciutat. Eixos oficis ens recorden el seu origen medieval quan les ciutats eren els centres de producció artesanal. Allí els artesans fabricaven a mà i amb unes senzilles ferramentes teixits, ganivets, objectes de pell, ceràmics o de caràcter artístic per a decorar les esglésies. Els oficis s' agrupaven en determinades àrees de la vella ciutat, moltes vegades usant els cabdals de les sèquies.
La ciutat de València va tenir el seu segle d'Or, d'acord amb el desenvolupament i apogeu dels Gremis d'artesans, la fama dels quals es va estendre per tot Occident, i l'aportació del qual a la riquesa col·lectiva va permetre la construcció de molts edificis emblemàtics d'aquella època. Es va convertir en el segle XV en un dels principals centres comercials, financers i industrials del Mediterrani, destacant per la gran quantitat d'artesans que treballaven per a respondre a la creixent demanda de productes manufacturats. El desenvolupament del món artesanal medieval va suposar la diversificació dels oficis, la progressiva especialització de les tècniques i els mestres i, per tant, la proliferació i regulació dels gremis.
La petjada dels antics treballs artesanals encara persisteix en la ciutat i són recognoscibles en alguns barris, carrers i locals. A través d’ells es pot rescatar la memòria històrica del mutualisme laboral valencià, des de les confraries i germanors fins als gremis o congregacions d'oficis, precedents tant dels sindicats com de les associacions professionals modernes i podem reviure el passat gremial de la ciutat a través de les seues places i carrers plens d'història.
Els treballs artesans no sempre han deixat empremta en els noms dels carrers. Tot i que, en aquest compendi no estan totes les professions i gremis, sí que subsisteixen suficients carrers per fer-nos una idea molt aproximada que ens ajude a entendre millor la ciutat medieval. Per cert, València és la ciutat d'Espanya on existeixen més carrers dedicats a oficis i professions.
Dins la nostra ciutat podem distingir clarament dos agrupacions de carrers. La primera, i més nombrosa, està ubicada al centre històric de la ciutat i la raó principal d'eixos noms es deu a què allà s'instal·laren aquells oficis. El segon grup, menys nombrós, està ubicat al polígon industrial de Vara de Quart (el carrer dels Campaners queda fora) i molt probablement foren batejats amb eixos noms perquè l'Ajuntament de València va retre un homenatge als diversos gremis que hi van haver a la capital de l'Antic Regne. Sembla que, de manera semblant, l'ajuntament d'Alboraia al seu polígon industrial també dedicà als gremis uns quants noms i així tobem carrers com Llanterners, Manyans, Calderers, Vimeters, Palleters, Picapedrers, Teixidors o Seders.
Finalment hi ha un carrer que té nom d'ofici fora d'aquests dos grups. Es tracta del carrer dels Pescadors al barri del Cabanyal. 
A tall de conéixer una miqueta d'història dels gremis que hi havia, es pot fer una ruta i recórrer aquests antics carrers de la nostra ciutat. Més avall deixe un mapa personalitzat per a localitzar-los millor. A través d'ell, es pot situar on està cadascun dels carrers. Pitjant cada icona apareix el nom de cada carrer, si es fa més gran el mapa, es pot veure amb més precisió.
A partir de les pròximes entrades anem a contar, breument, en què consistia l'ofici d'eixos artesans.


dijous, 16 d’abril de 2015

ABAIXADORS (Tundidores)

L'abaixador era un menestral que s'encarregava de tallar i igualar amb tisores el pèl dels draps i estava encarregat de tallar per igual el pèl dels panys, és a dir abaixava el pèl dels draps de llana (una vegada estaven separats dels artesans de llana) tot tallant i igualant el pèl sobresortint amb unes tisores d'abaixar, caracteritzades per funcionat amb una molla i no tenir punta. Era un dels oficis auxiliars de la fabricació de teixits de llana, sovint unit al de peraire.

ADOBERIES (Tenerias)

Els blanquers/adobers eren aquelles persones que adobaven  pells per a sola de calçat, cuir industrial, etc. amb pells de bou o de vaca. Es van reunir en aquesta zona del barri del Carme on sens dubte aprofitaven de forma comunal un important cabal d'aigua, procedent de sèquia.

ADREÇADORS

Treballaven,  preparaven i adobaven, els velluts, ocupació principal dels molts telers que hi havia en la ciutat, especialment en el barri de Velluters i  adreçaven robes de seda de tota mena i també peces de lli per a les valones i les gorgeres.

ALUDERS


Els aluders eren assaonadors de pell que manufacturaven l'aluda, producte que s'obtenia adobant la pell blanca del cabirol, la cabra o l'ovella. L'aluda es caracteritzava per ser blanca, molt suau i prima, i era molt apreciada per fer guants, bosses i cobertes de llibres. Aquest ofici també manufacturava la fina camussa. Com l'olor que generaven eixos treballs era en moltes ocasions pestilent i causava pudors en temps se l'anomenà Carrer de la Pudor. Els seus treballs foren absorvits poc a poc pel gremi dels Guanters.

ARGENTERS


Els argenters eren aquells menestrals que tenien l'ofici de treballar principalment la plata, però també altres metalls preciosos i fins i tot combinar-los amb pedres precioses. La mateixa activitat però especialitzada amb l'or rebia el nom d'orfebre, i si estava especialitzat només en la manufactura de joies s'anomenava joier.

ASSAONADORS (Zurradores)


Eren uns menestrals que tenien per comesa assaonar i adobar les pells per a llevar-les el pèl. L’assaonador prenia del blanquer les pells o els cuirs “en blanc”, és a dir, només adobats amb tanins vegetals i sense acabar. Damunt aquesta matèria hom aplicava tot un conjunt d’operacions, anomenades actualment d’acabament, i lliurava així un article enllestit per a l’ús que n'havien de fer els sabaters, els basters i l’altre personal d’oficis relacionats amb la pell. Aquest era un laboriós procés que desenvolupaven tres professionals diferents de manera consecutiva: primer els blanquers, seguidament els assaonadors i per últim els diversos menestrals que en feien els béns concrets (sabates, selles de muntar, bosses, etc.) També se'ls va denominar  assaonadors de les voltes fent referència als porxos o rafals que per ací abundaven.
 Aquest era el seu emblema.



BALLESTERS

Aquest carrer recorda els talleres on es construïen les ballestes, i també la capella gremial que tingueren els ballesters, dedicats després als arcabussos i les escopetes en general.

BANY DELS PAVESOS


El nom d'aquest carrer es deu a l'existència d'uns banys públics. Es va denominar dels Pavesos perquè està relacionat amb els escuts que complementaven les armadures dels cavallers i els artesans dels quals fabricaven al llarg d'aquest carrer. En aquest entorn hi havia, a més, altres carrers on s'assentaven altres comerciants que realitzaven altres elements de defensa i atac, com era el carrer de l'Armeria i de la Punyaleria que ja van desaparèixer, i els de la Corretgeria i de Brodadors que encara subsisteixen..

BLANQUERIES (Blanquerías)



Els blanquers eren menestrals que es dedicaven a amanir, assaonar i adobar les pells , és a dir que feien les operacions preliminars per adobar les pells. Treien els pèls i la llana de les pells amb un raspall fins a deixar-les blanques. Adobava les pells amb tanins vegetals (roldor, sumac i escorces) després d’haver fet els treballs de ribera, neteja i eliminació de substàncies no útils (pèls, etc) fins a obtenir pells “en blanc” Les blanqueries s'establien sempre als afores de la ciutat per la pestilent olor dels cuirs i sempre propers al corrent de les aigües d'algun riu o sèquia per a la seua utilització(en aquest cas usaven el cabdal de la important sèquia de Rovella). Amb aquesta idea es va obrir un portell en la muralla per a poder eixir a llavar les pells. El seu gremi ostentava com a emblema tradicional “el lleó dels blanquers” que apareixia en el seu estendard.