dissabte, 18 d’abril de 2015

ELS GREMIS ARTESANS COM A INSTITUCIÓ

A partir del segle XI van ressorgir les ciutats. En elles, protegides per les seues muralles es va desenvolupar la labor dels artesans. La seua producció era venuda en la ciutat i a ella acudien els habitants de les rodalies a comprar en els tallers o en els mercats que se celebraven periòdicament. La producció artesanal estava fortament regulada i els artesans estaven ben organitzats.
Poc a poc, els qui treballaven un mateix ofici van anar instal·lant-se tots en un mateix lloc, i van donar-li tal caràcter que l’ofici que hi realitzaven va passar fins i tot a denominar el carrer, i amb tal força que molts encara el conserven en l’actualitat. Hi havia, però, excepcions. Aquells oficis que causaven molèsties als veïns van ser apartats del centre urbà amb el pas del temps.
Aquests artesans eren anomenats ministeralis, d’on ve la paraula en valencià menestral. Els artesans s’agrupaven en corporacions d’oficis, que en el segle XIV es van transformar en gremis. Eren organitzacions que tenien cura de la formació dels artesans i defensaven els seus interessos econòmics i professionals. També controlaven l’excés de producció i marcaven els preus.
Els gremis eren una associació de treball i com a tals eren persones jurídiques amb dret a propietat i, també, amb deutes. A més, cada gremi era diferent d’altres per la seua naturalesa, la seua estructura, el seu funcionament i la seua finalitat.
Quan un grup de persones que es dedicaven a un mateix treball decidien unir-se i formar una corporació gremial, aleshores es redactaven unes Ordenances (avui ho anomenaríem estatuts) que fixaven la norma del funcionament, i que indicaven els deures i els drets que es contreien per ser confrare.
Aquestes ordenances, que havien de merèixer la conformitat del municipi o del Rei si escau, eren d'obligatori compliment per a tots els agremiats, i establien fins al més mínim detall.
Els primers capítols eren purament de caràcter benefico-religiós: compromís a l’assistència a la festa patronal i a deixar de treballar aquell dia. Això indicaria que els diumenges i els dies festius també es treballaria. Era obligat, tot i això, d’anar als enterraments dels agremiats i, en alguns casos que estaven especificats, es pagava una determinada quantitat per a quedar exempts d’aquestes obligacions. La quantitat ingressada es repartia entre els més pobres.
També determinaven les quantitats que cadascun havia de pagar en fer l’ingrés en la confraria, després d’una quota que recollien els llevadors. A les confraries hi entraven també les dones i els menors d’edat.
Així mateix s’especificava l'examen d'entrada o passantia que calia passar als aprenents per a obtenir l’oficialia, sense el qual no es podia obrir un obrador o taller. I no es podia tenir la categoria de mestre si no es tenia un obrador i el senyal o la marca de la fàbrica, que es transmetia per herència., la impossibilitat d'ingrés per als estrangers, el període i condicions d'aprenentatge, la valoració de la “obra mestra“ per a passar d'oficial a mestre i poder muntar un taller propi, els salaris, els preus de venda dels productes, les eines a emprar, el mínim d'oficials o aprenents que es permetien, la qualitat del producte, les sancions, els jurats propis, l'assistència mútua, etcètera.
Cada corporació tenia la seua confraria, agrupació de caràcter religiós amb funcions socials i benèfiques amb un sant patró que la representava. Ajudaven els que ho necessitaven i les vídues i els orfes.
A partir del segle XV, quan les confraries passen a ser més bé unes organitzacions de treball, en els Capítols s’hi inclouen ordenances referents a la qualitat dels productes, i els qui vetlaven per un control de qualitat eren els “veedors” o inspectors, mestres en la tècnica de l’ofici.
Els gremis havien sorgit, en un principi, per defensar els grups professionals locals contra els competidors forasters i responien a una mentalitat molt estàtica. Els comerciants defenien coratjosament els seus privilegis gremials, els quals eren molt proteccionistes, ja que els seus reglaments protegien exclusivament el productor i mai el consumidor. Amb el temps la menestralia se sentí molt distanciada de la plebs i la mirava amb un desdeny accentuat. A més aquest sistema, que inicialment va comptar amb el suport del poder local i real, poc a poc es va convertir, atrinxerat en la seua situació de monopoli, en una oligarquia que, a més provocà corrupteles i conflictes entre mestres i oficials, entre uns gremis i uns altres, entre aquests i el municipi i, fins i tot, entre els gremis i el mateix poder real, arribant a ser, en última instància, un fre per al progrés tècnic i la iniciativa empresarial. Tot açò motivà, a la fi del segle XVIII i principis del XIX, la seua prohibició a tota Europa i Amèrica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada